Núria Burgada, padrina de la 2a Som Vallès Trail

Avui, 8 de març, alcem la veu per totes les dones que han hagut de lluitar per un espai que els pertany de ple dret. En l’esport, a la muntanya, a la feina, a la vida. Perquè massa temps hem estat relegades a un segon pla, com si l’exigència, la resistència i la passió fossin atributs que només pertanyen als homes. Però aquí som. Correm, escalem, lluitam i ho seguirem fent.

Durant segles, el paper de la dona en l’esport ha estat menystingut, silenciat o, directament, negat. Ens han dit que no som prou ràpides, prou fortes, prou resistents. Que el nostre lloc era un altre. I així i tot, hem seguit corrent. Ho van fer les pioneres que es van atrevir a desafiar les normes i ho fem nosaltres avui, cada vegada que ens lliguem les sabatilles i ens enfilem muntanya amunt. No és només una qüestió d’esport. És una qüestió de llibertat.

I aquest any, a la Som Vallès Trail, tenim la sort de comptar amb una padrina que representa tots aquests valors i més. Núria Burgada no només és la mare d’en Kilian Jornet, és una dona forta, independent i apassionada per la muntanya. Una dona que ha fet del seu amor per la natura una manera de viure, i que ha estat una font d’inspiració per a moltes generacions.

La Núria ens recorda que la muntanya no discrimina, que el vent bufa igual per a tothom i que el camí és el mateix, sigui qui sigui qui el trepitgi. Però la societat sí que ho ha fet. Ha invisibilitzat les dones esportistes, les ha fet sentir que havien de demostrar més, que havien de ser més ràpides, més fortes, més valentes per guanyar-se el seu lloc. No més.

Gràcies, Núria, per ser la padrina d’aquesta primera edició de la Som Vallès Trail. Per demostrar-nos que la passió no té gènere, que l’amor per la natura és universal i que les dones tenim molt a dir i a fer en el món de l’esport. La teva trajectòria i la teva manera de viure ens inspiren a totes a seguir el nostre propi camí, a no deixar-nos limitar per cap barrera, a viure la muntanya com un espai de llibertat i igualtat.

Però no ens conformem amb homenatges i reconeixements simbòlics. Reivindiquem canvis reals. Volem veure més dones a les línies de sortida, més visibilitat als mitjans, més referents femenins a l’esport. Volem que les nenes d’avui creixin sabent que la muntanya també és seva, que els cims no tenen propietaris, que el límit només el posa la seva pròpia voluntat.

Avui és 8 de març. I avui, com cada dia, ens calcem les vambes, aixequem el cap i sortim a córrer. No només per desafiar els límits del nostre cos, sinó per desafiar també els límits que ens han volgut imposar. Perquè córrer és més que un esport, és una declaració d’intencions. És dir-li al món que som aquí i que no pensem frenar.

Per totes les dones que corren, que escalen, que pedalen, que lluiten per guanyar-se el seu espai. Per les que ens van precedir i per les que vindran.

Aquest 8M és per vosaltres. La muntanya és casa nostra. I no deixarem que ningú ens faci sentir el contrari.